activitat 19 existeix el "jo"

Aquesta idea ha sigut ja introduïa per alguns filòsofs, com per exemple Descartes. Aquest deia que la primera evidència que trobavem era el "jo", pensant, immutable, etc. Hi havien d'altres que deien el contrari, que aquest concepte només només era percepció, aparença. Estic d'acord amb que el jo és una realitat, que sí que existeix. El jo és el que ens engloba, el que som i el que erem. Seria mentida si diguessim que el jo es immutable, perquè el jo que erem abans, no és el mateix d'ara, ni el mateix d'un futur. Amb l'experiència i amb el temps es va canviant, i per tant el jo va canviant, pero sempre existirà.

Activitat 18 Existeix la realitat fora de la ment independentment que jo la pensi?

Cadascun de nosaltres és capaç de veure que una evidència és el jo. El jo de cada persona és el que podem conèixer i saber amb certesa que és real. Jo sé que el "jo" existeix, i puc pressuposar que pels altres també. Però bé, fora de nosaltres, independenmnent del jo, ens podem preguntar si hi ha quelcom real, si existeix una altra realitat encara que jo no la pensi. Però bé, si nosaltres no la pensem, vol dir que tampoc la coneixem, llavors no podríem donar una resposta certa del tot, ja que en el cas que hi existisi, nosaltres no seríem capaços de conèixer-la, perquè no la pensaríem.
Per tant, l'única realitat que cadascun pot conèixer amb certesa és el "jo" de cadascun.

Projecte 5

Filooo

View more presentations from lauritabdn.

PD: enric s'ha mogut el text del power point, i no se com es posa bé.

Projecte 4

Parmènides va escriure un poema filosòfic en hexàmetres del qual es conserven la majoria dels versos.
Aquest poema es divideix en dos camins per arribar al coneixement: la via de la veritat (el que podem dir de l'ésser) i la via de l'opinió (les aparences, els sentits...).
Parmènides prèn el camí de la veritat, intenta arribar a alguna cosa estable, immutable. L'autor diu que la via de l'opinió parteix de l'acceptació del no-ésser, el qual és inacceptable perque el no-ésser és no-ésser. També diu que no ens podem referir a aquest terme ja que no podria ser pensat ni nombrat. Per tant, Parmènides diu que el coneixement es troba devant de dos camins: és i no és no-ésser; i no és i cal que no sigui.
La afirmació de l'ésser s'oposa al canvi, al devenir i a la multiplicitat. Per tant, l'ésser és un i continu, únic, etern i no canvia; i també és sencer, és a dir, no pot ser divisible. Parmènides també parla que l'ésser no careix de res, que és immòbil, que és perfecte. Per ell és el mateix pensar que ésser.
L'autor treu una conclusió, i és que l'ésser és una esfèra perfectament simètrica, homogènia i tancada sobre si mateixa.
I com podem veure, la seva filosofia és monista.

http://apuntesdefilosofa.blogspot.com/2006/11/parmnides-el-ser-uno-y-el-alcance-de.html

http://www.webdianoia.com/presocrat/parmenides.htm

altres fonts (apunts de classe)

activitat 17 DESCARTES

En aquest text de Descartes, ens parla del dubte metòdic. Per arribar a la veritat, cal que ho dubti tot, d'aquesta manera, amb la seva capacitat d'observar va arribar a aquest dubte. Com he dit, cal que dubti tot, totes les coses que s'han prés com a certes, ja que per no dubtar em de tenir l'èvidencia de que és quelcom cert. Diu que els sentits ens enganyen, per tant, em de dubtar d'aquests. Descartes també va dubtar de la veritat d'aquesta realitat, perquè va dir que llavors els somnis també podien ser la realitat. També dubte de les matemàtiques. Però segons ell, no podem dubtar del jo, perque com diu, no podem dubtar del fet que dubtem, per tant l'únic cert que sap és l'existència del jo.

Projecte 3

Pàrmenides d'Elea és influenciat pels filòsofs Pitàgores i Plutarco.

activitat 16 CREUS QUE ES POT DEMOSTRAR L'EXISTÈNCIA DE DÉU?

En la meva opinió, l'existència de Déu no podria ser demostrada. Crec que si es pogués demostrat ja s'hauria fet, i per tant, no hi hauria gent creient o no creient, simplement el coneixerien. Si parlem sobre l'existència de Déu crec que faria més referència a la nostra fe. El fet de dir que creiem, és perquè no podem saber si existeix o no, i llavors diem que creiem.

Personalment crec que hem de tenir quelcom en què creure i tenir fe en allò que creiem.

activitat 15 CARTA A MENECEU

La carta a Menceu d'Epicur relaciona la filosofia amb la felicitat. El tema central és com trobar la felicitat. No importa l'edat, sinò que tot ésser pot filosofar, de la mateixa manera que no importa l'edat per ser feliços, i d'aquesta manera podem arribar a ser éssers complerts.

En aquesta carta també és tracta el tema de la mort. Epicur explica que no hem de tenir-li pot a aquesta, perquè quan nosaltres hi som aquí, quan hi som vius, la mort no hi és ni pot ser-hi, i de la mateixa manera, quan la mort hi és nosaltres no hi estem ni cap la possibilitat.

També tracta el tema dels plaers, relacionant la vida i la felicitat amb els plaers. Diu que cal tenir seny per saber elegir entre el bé i el mal, i això ho relaciona amb la virtut, una persona amb seny serà una persona virtuosa.

activitat 14 COMENTARI D'ARISTOTIL

"En tot allò que és continu i divisible es pot prendre una part més gran, una de més petita o una d'igual, i això o bé respecte a la cosa mateixa o bé respecte a nosaltres; allò que és igual, és un terme mitjà entre l'excés i el defecte. Anomeno terme mitjà d'una cosa allò que està igualment allunyat de cadascun d'ambdós extrems: per això és un i el mateix per a tots. Però, respecte a nosaltres, allò que ni és excessiu ni és massa poc, no és pas un ni el mateix per a tots. (...) Així, doncs, qualsevol entès evita tant l'excés com el defecte, busca el terme mitjà i l'elegeix, però no el terme mitjà de la cosa, sinó el relatiu a nosaltres. Si tot coneixement és així com realitza bé la seva tasca, tot dirigint la mirada cap al terme mitjà i guiant les seves obres cap a ell (...); si, d'altra banda, la virtut -com també la naturalesa- és més exacta i més excel·lent que qualsevol art, haurà de tendir directament vers el terme mitjà. Parlo de la virtut ètica, perquè ella es refereix a passions i accions, i en aquestes hi ha excés i defecte i terme mitjà."

En aquest text, Aristòtil ens parla sobre la virtut i sobre el terme mitjà de les cosas. Diu que totes les coses han de tenir un punt mitjà, ni que sigui en excès ni que sigui en defecte, per exemple entre covard i temerari ha daver-hi un punt mitjà que en aquest cas és la moderació. I la virtut segons Aristotil, és allò que nosaltres agafem com a hàbit, la repetició de fer quelcom. La virtut és un hàbit que adquirim.

activitat 13 L'OU O LA GALLINA?

Responent a aquesta pregunta primerament sense pensar, podriem dir que la gallina, ja que aquesta és la que posa els ous, i sense ella no hi hauria res. Però bé, cal reflexionar ben bé sobre aquesta pregunta, perquè sí que es cert que la gallina és la que posa l'ou, pero també és cert que de l'ou neix la gallina.

en la meva opinió, crec que primer va ser l'ou, l'ou en potència, que passaria en acte quan es convetís en gallina. Ja que el fi d'aquests és ser una gallina. Però d'on va surtir aquest primer ou en potència? Ben bé no podria respondre aquesta pregunta, i crec que ni jo ni cap persona. Però si es cert que primer va ser l'ou, llavors és perquè abans hi havia la idea de gallina, encara que aquesta no existís, la seva idea si.

En conclusió, realment no sabria dir qui va ser primer o no.

activitat 12 ARISTÒTIL O PLATÓ?

Doncs en la meva opinió, crec que és més raonable i més lògic Aristòtil, tot i què tampoc tinc tans coneixements d'aquest com de Plató.

En la filosofia de Plató, se'ns parla de dos móns diferents, el món sensible i el món intel·ligible. El primer pertany als sentits i és una copia de l'intel·ligible, i en canvi l'altre, és el món on es troben les idees, el camí pel qual podem arribar a la veritat i a la realitat de les coses en si mateixes.

Per una altra banda, Aristòtil nega l'existència d'aquests dos móns, per ell l'intel·ligible no existeix, sinò que només està el món sensible, i en la seva teoria es parla de substància i forma. La filosòfia d'Aristòtil presenta una teoria realista sobre el món amb la qual estic totalment d'acord. Un món ple d'individus que canvien, i on la seva essència roman, i no existeix un altre món on es troben les idees que en el qual només podem accedir un cop morim.

Penso que la teoria de Plató és una mica subrealista, perquè ell parla d'un món el qual no sap si és cert o no.

activitat 11 COMENTARI DE TEXT FEDÓ

En el següent text del Fedó, hi ha un diàleg entre Sòcrates i Cebes.

En aquest text, Plató ens mostra la necessitat de contraris, on les coses neixen de les seves contraries, i per tant són necessàries. Sòcrates intenta convèncer a Cebes de que les ànimes es troben a l'Hades perquè van d'un cos a l'altre, ja que després tornaran a sorgir. Llavors Sòcrates lo parla a Cebes i fa referència a la lluita de contraris, on quelcom no pot ser sense el seu contrari. Sòcrates possa uns quants exemples, com el fort i el dèbil, petit o gran, etc., i intenta convence'l. Per últim podem veure una reflexió entre ambdós d'acord amb l'existència d'aquesta lluita/necessitat de contraris.

Activitat 9: TEXT DEL FEDÓ

El text anterior pertany al Fedó. Plató ens mostra en aquest la seva opinió sobre el cos i l'ànima. Per ell, el cos només és un destorb per l'ànima, que dóna preocupacions, desitgs, etc., i per tant no podem conèixr la veritat. Lúnica manera d'aconseguir aquesta, és per mitjà del món intel·ligible, és a dir, quan el cos i l'ànima aconsegueixin separar-se i la segona anar-se'n cap a aquest món. Per tant, amb això Plató ens vol dir que mentre el cos i l'ànima estiguin junts, és a dir viu, no podrem conèixer res, per tant l'única manera és ja morts. Així que no hem de tenir por a la mort. En conclusió, filosofar és morir.

activitat 8

"És raonable sostenir que ni tan sols existeix el coneixement, Cràtil, si totes les coses canvien i res no es manté. Car si això mateix, el coneixement, no deixés de ser coneixement, romandria sempre i seria coneixement. Però si, fins i tot, la forma mateixa del coneixement canvia, simultàniament canviaria a una altra forma de coneixement i ja no seria coneixement. Si sempre està canviant, no podria haver sempre coneixement i, d'acord amb aquest raonament, no hi hauria ni subjecte ni hi ha objecte de coneixement; si existeix allò que és bell, allò que és bo i cadascun dels éssers, és evident per a mi que el que ara diem nosaltres no s'assembla gens al flux ni al moviment."

En el següent text que pertany a l'obra de Cràctil, Plató ens exposa una dualitat entre el món sensible i el món intel·ligible. El sensible és aquell que captem pels sentits, i el món intel·ligible fa referència a les idees, a allò que roman. Plató ho relaciona amb el coneixement. Si diem que tot canvia i que res no es manté, voldrà dir que el coneixement també canvia i per tant no es manté, llavors mai podríem arribar a saber que és el coneixement en si mateix. Per tant, per arribar veritablement al coneixement haurà de ser pel món intel·ligible, ja que en el món sensible els sentits ens enganyen. Per últim, Plató posa l'exemple que quelcom bell o bó dels éssers roman, perque són idees, i les idees formen part del món itel·ligible.