"En tot allò que és continu i divisible es pot prendre una part més gran, una de més petita o una d'igual, i això o bé respecte a la cosa mateixa o bé respecte a nosaltres; allò que és igual, és un terme mitjà entre l'excés i el defecte. Anomeno terme mitjà d'una cosa allò que està igualment allunyat de cadascun d'ambdós extrems: per això és un i el mateix per a tots. Però, respecte a nosaltres, allò que ni és excessiu ni és massa poc, no és pas un ni el mateix per a tots. (...) Així, doncs, qualsevol entès evita tant l'excés com el defecte, busca el terme mitjà i l'elegeix, però no el terme mitjà de la cosa, sinó el relatiu a nosaltres. Si tot coneixement és així com realitza bé la seva tasca, tot dirigint la mirada cap al terme mitjà i guiant les seves obres cap a ell (...); si, d'altra banda, la virtut -com també la naturalesa- és més exacta i més excel·lent que qualsevol art, haurà de tendir directament vers el terme mitjà. Parlo de la virtut ètica, perquè ella es refereix a passions i accions, i en aquestes hi ha excés i defecte i terme mitjà."
En aquest text, Aristòtil ens parla sobre la virtut i sobre el terme mitjà de les cosas. Diu que totes les coses han de tenir un punt mitjà, ni que sigui en excès ni que sigui en defecte, per exemple entre covard i temerari ha daver-hi un punt mitjà que en aquest cas és la moderació. I la virtut segons Aristotil, és allò que nosaltres agafem com a hàbit, la repetició de fer quelcom. La virtut és un hàbit que adquirim.
No hay comentarios:
Publicar un comentario