El mite de la caverna

El mite de la caverna, és un diàleg entre Sòcrates i Glaucó, on fa una distinció entre dos mons, el món intel·ligible(les idees), i el món sensible(sentits).

Comença explicant que hi ha uns presoners en la caverna des de petits, i hi veuen unes ombres projectades. Aquests creuen que l'autèntica realitat és aquella la de les ombres que ells poden veure. Un dels homes surt a l'exterior de la caverna i de la llum del sol no veu gens, li costaria adaptar-se, però després podria veure la realitat del món. Després aquest home, és obligat a tornar a la caverna. Al tornar, aquest els hi explica als altres que la realitat que ells creien, una realitat d'ombres, era falsa. Els seus companys no el creuen, i prefereixen quedar-se amb aquella ignorància.

Plató vol explicar-nos en aquest text la seva teoria dels dos mons, on el món sensible fa referència a les ombres que veuen els pressoners, perquè les captem pels sentits i les donem com a vàlides; i el món intel·ligible que fa referència a quan l'home es alliberat i surt a fora i pot contemplar la realitat tal com és, el món de les idees.